*Article publicat al Diariet (02/05/2020).

Les dades publicades de l’atur del mes de març estava clar que no anaven a ser bones notícies. 14 anys després de l’inici de l’anterior crisi econòmica i ja tenim un peu dins d’una altra nova. Segons les xifres oficials de la Direcció Territorial de Castelló, 38.761 persones de la nostra província estan en situació d’ERTO. Això suposa un 6,69% del total del la població censada a la nostra província al 2019 segons el portal ARGOS (579.962 habitants). Sí, la realitat és que totes i tots coneixem algú que es troba en esta situació. La part positiva és que el govern valencià ja ha aprovat ajudes econòmiques extra per a aquest col·lectiu, tot i que estem a l’espera de que siga publicat al DOGV.

Aquest col·lectiu juntament amb els autònoms ja han tingut recolzament econòmic institucional. Però hi ha un sector de la població que torna a quedar-se desprotegit; els i les joves. La gent que hem nascut entre les generacions dels 80-90 i també els del 2000 (deixant a banda si som millennials o generació Z), tornem a sortir perjudicats.

Quina sort tenim… un cop te trobes en els estudis superiors acabats/començats allà al 2008, ens va esclatar una crisi global que ens va fer “apanyar-nos” i acceptar qualsevol tipus de treball per a sobreviure. Hem sigut la generació dels “sí-sí”; els que estudiàvem i treballàvem per a pagar els estudis i ajudar a casa. Vam ser motiu de vinyetes; joves científics migrats a l’estranger per a viure d’allò que havien estudiat mentre que altres universitaris apareixien com treballadors de cadenes de menjar ràpid.

Vam sobreviure a la crisi i aquests últims anys molts vam poder començar a fer plans de vida com tots els que han fet els nostres antecessors; optar a un treball vinculat als teus estudis, independitzar-te, comprar-te un cotxet de 2ª mà (perquè una casa és impossible encara), etc. Però ens ha tornat a esclatar a la cara de nou i els somnis tornen a perillar.

Molts joves de Vinaròs es veuen afectats; els que han tingut el coratge de ser autònoms, altres amb l’ERTO al negoci on treballaven o altres directament a l’atur. Per a aquells que han estudiat en l’àmbit sanitari ha sigut també una oportunitat per a treballar (per desgràcia han hagut de substituir baixes per contagis o compensar la situació en residències i centres sanitaris). Però, la realitat és que falten accions i polítiques que visibilitzen la precarietat dels joves (i la que ens tocarà tornar a viure d’ara en davant).

Els joves som essencials. No sols ens necessiteu per a poder mantindre la població gran que cada vegada és més longeva, sinó que sense natros no s’augmenta la població i, per tant, més dificultat per a poder fer front a les pensions del futur (les quals nosaltres no creem arribar a percebre).